Química a la UAB

El passat dimarts 9 de gener, els alumnes de 2n de batxillerat de les modalitats científica i tecnològica, acompanyats pels professors de química i física, vam anar a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona a realitzar un experiment sobre els gasos d’efecte hivernacle.

Dos monitors ens van guiar i ajudar durant tota la sessió en el laboratori. L’objectiu de l’experiment va consistir a esbrinar quins dels tres gasos -argó, metà i hidrogen molecular- era un gas d’efecte hivernacle, nom que rep el  fenomen que té lloc en el moment en què els rajos infrarojos que irradia la terra quan s’escalfa volen sortir  a l’espai i reboten a l’atmosfera a causa d’aquests gasos que n’absorbeixen l’energia i els impedeixen sortir de la Terra. La principal conseqüència que se’n deriva  és l’escalfament global.

Vam fer un seguit d’activitats que ens van ajudar a entendre que els gasos compostos per molècules amb enllaços heteroatòmics són els que poden ser d’efecte hivernacle ja que tenen moment dipolar i absorbeixen l’energia dels rajos infrarojos.  Això no passa amb gasos compostos per molècules amb enllaços homoatòmics i per tant vam poder concloure que dels tres gasos inicials, el gas d’efecte hivernacle és el metà (CH4). A continuació vam fer un muntatge per simular l’efecte hivernacle al laboratori i comprovar que un gas com el CO2 és d’efecte hivernacle, ja que com el metà, les seves molècules estan compostes per enllaços entre àtoms de dos elements diferents, el carboni i l’oxigen.

Per començar vam unir dos kitasatos amb un tub de goma i a l’interior d’un d’ells vam deixar que reaccionés bicarbonat de sodi amb àcid clorhídric, naturalment amb els dos kitasatos tapats amb taps de suro. Vam escollir aquesta reacció perquè desprèn CO2. Paral·lelament vam agafar un matràs erlenmeyer i el vam tapar amb un dels taps de suro, contenint aire. Quan pensàvem que ja havia reaccionat tot el bicarbonat vam posar la pinça al tub que unia els dos kitasatos per tal d’igualar-ne el volum final. Tot seguit vam col·locar tant el kitasato com l’erlenmeyer davant d’una làmpada d’infrarojos.

La composició de gasos dels recipients era la mateixa ja que l’aire que respirem conté CO2 però la diferència romania en la concentració de CO2 en un i altre recipient, ja que el kitasato contenia més quantitat de CO2, resultat de la reacció. En els taps de suro que tapaven ambdós recipients hi havia un forat pel qual havíem col·locat un petit sensor amb  què mesuraríem l’augment de la temperatura de cadascun dels recipients. Mitjançant una consola connectada als termòmetres vam poder enregistrar les diferents temperatures a mesura que transcorria el temps i vam poder veure com el kitasato, que contenia més CO2, va augmentar més la temperatura a l’interior que no pas l’erlenmeyer. Això és així perquè el diòxid de carboni és un gas d’efecte hivernacle i les seves molècules interactuaven amb els rajos infrarojos del focus, és a dir que les molècules de CO2 absorbien els rajos infrarojos fent augmentar la temperatura del recipient.

Mitjançant unes animacions en que podíem veure la interacció dels diferents tipus de molècules amb els rajos infrarojos vam poder concloure que si col·loquem un detector de llum infraroja i estudiem la quantitat de llum que arriba després de passar a través del gas, si el detector no capta tota la llum que s’emet vol dir que el gas és d’efecte hivernacle i ha absorbit part dels rajos infrarojos emesos.

Crec que aquesta experiència ens va ajudar a consolidar els  coneixements  teòrics apresos a classe  i ens va acostar una mica més al nostre futur més imminent, la universitat.

Maria TORRAS

2n BATXILLERAT -A

Anuncios