Entrevista a Joan Carles González

En Joan Carles és  professor de matemàtiques  a  Batxillerat i ESO. Les seves classes criden l’atenció de gairebé tots els alumnes, ja que semblen classes d’universitat gràcies a la forta passió que posa a transmetre els continguts i quan acaben   la pissarra sembla un  quadre preciós. És per això que hem decidit fer-li una entrevista, desprès de setze anys a l’escola es mereix un reconeixement!

02-Entrevista JC

  • Què vas estudiar? Què et va portar a estudiar-ho?

Vaig estudiar Matemàtiques (alguns en diuen Ciències Exactes, però a mi no m’agrada aquesta expressió perquè considero que les matemàtiques ni són una ciència, ni són, en algun sentit, tant exactes com en general es creu) a la Universitat de Barcelona. I les vaig començar a estudiar perquè, a més que de creure que eren la clau per a entendre el món i que si sabia moltes matemàtiques ho entendria tot ( que innocent, eh? ), em semblaven enigmàtiques i belles. Enigmàtiques perquè són un producte de la ment ( i podríem parlar de si com a producte de la ment són una invenció, és a dir, la creació mental d’una cosa que prèviament no  és al món, o de si són la captació d’una cosa exterior a la ment i que ja  és al món; és a dir, de si són inventades o apreses ) que enigmàticament, com deia, serveix per modelitzar el món que entenem com a real, tant el de les ciències ( i el de la física n’és el més clar exemple ) com el de les arts ( el de la música i, en molts dels seus àmbits, el de la pintura ); i belles perquè amb elles s’explora un món, el de les estructures matemàtiques, que està perfectament ordenat i que va més enllà del que entenem per món “real”; un món que existeix i viu més enllà i independentment del món físic, del món palpable, i que té la seva pròpia cartografia, les seves pròpies regles, les seves pròpies estructures…i, a la vegada, una relació molt forta i important amb la filosofia, amb el llenguatge i, de fet, amb la pròpia estructura de pensament de l’ésser humà. Jo recomanaria, a qui volgués endinsar-se una mica en el món de les matemàtiques en aquest sentit  que et dic, dos llibres:  Gödel, Escher, Bach: un eterno y grácil bucle, de Doglas Hofstadter; i La geometría fractal de la naturaleza, de Benoït Mandelbrot.

  • M’han parlat de les teves pissarres, com aconsegueixes, en cada classe, ser tan net i ordenat?

Doncs no ho sé. Suposo que és una barreja de com sóc jo mateix, de la meva formació, i de, també, la meva voluntat de fer-ho ordenat. Ja a l’escola i a la universitat prenia els apunts amb lletra molt petita, amb la voluntat que es veiés tot d’un cop de vista perquè així m’era més fàcil entendre les coses i estudiar-les. Però també la carrera que vaig fer t’obliga a ser ordenat, a tenir-ho tot ben estructurat i seqüenciat, perquè si no és així, si  t’envaeix una mica el desordre aleshores acabes per no entendre res. Així que ja era ordenat de sèrie, diguem-ne, i la carrera em va acabar de modelar. Però és que a més a més, no és només que la cosa em surti així, sinó que tinc la voluntat que em surti així, perquè crec que el que em va ser útil a mi també pot ser útil per als meus alumnes. Allò de poder veure-ho tot d’un cop de vista. A vegades les presses del dia a dia fan que perdi el fil en aquest sentit, i em surtin uns nyaps de pissarres. Però la voluntat sempre hi és. I també, és clar, la part estètica. A una classe de 2n de l’any passat vaig dir, una mica en broma però en el fons bastant seriosament, que la vida sense estètica no té sentit. I la voluntat de fer les pissarres com les faig té a veure, també, una mica amb això.

  • Quin és el teu mètode per mantenir l’ atenció dels teus alumnes a classe?

Doncs tampoc ho sé. Mètode? Doncs intentar no semblar un marcià aliè als seus neguits, que entra a la classe per explicar no se sap ben bé què ni en quin idioma i marxa sense deixar de mirar l’infinit ( en sentit literal i metafòric ); intentar que no hi hagi una frontera entre ells i jo; intentar, dintre del possible, parlar en un idioma que no estigui gaire distanciat ni del seu ni del meu; intentar fer-los i fer-me preguntes constantment ( quan explico sempre tinc, o intento tenir, una veueta interior que em diu “fixa’t en les seves cares, potser vas massa ràpid, estàs sent un tostón…” i així );  intentar, en definitiva, crear un bon clima. Un clima de confiança cap a les mates i de proximitat cap a mi. Evidentment no sempre ho aconsegueixo. I, el pitjor de tot, de vegades aconsegueixo tot el contrari. Però és que massa sovint tinc ( tenim, tots els professors ) l’espassa de Dàmocles del temari fent-me voltes a sobre del cap, i això fa que hagi d’anar, massa vegades, massa ràpid explicant el temari i hagi de ser, malauradament, una mica desconsiderat amb els meus alumnes. Però…

  • Què li diries a un jove de batxillerat que et diu “No m’agraden les mates”?

Doncs que l’entenc perquè el temari en si no és gaire atractiu. Però també li diria que les matemàtiques van molt més enllà del temari que fem al batxillerat i que, de fet, les matemàtiques de veritat, o almenys les que jo entenc com a matemàtiques de veritat, no tenen gaire a veure amb les matemàtiques que fem. I li recomanaria lectures com les dels dos llibres que abans he esmentat.

  • Cada dia tens el mateix entusiasme a l’hora de fer les classes? Com ho aconsegueixes?

Cada dia el mateix entusiasme? Que va! Costa molt mantenir cada dia l’entusiasme. Perquè, saps un secret? Els professors també som humans i ens afecta el que ens passa fora de l’escola, el que passa a l’escola i, per descomptat, els que us passa a vosaltres. És una feina amb una forta càrrega emocional, per a la qual necessites estar seré i fort. I, és clar, moltes vegades no estic ni seré, ni fort, ni res. Però és una feina que m’encanta i amb la qual gaudeixo moltíssim perquè, a més del component intel·lectual que té en si la matèria que ensenyo, que m’encanta, em fa estar despert i atent al que passa al meu voltant, que moltes vegades és inesperat i sorprenent, per saber reaccionar adequadament, o si més no intentar-ho. No pots anar amb el teu discurs granític dia rere dia perquè el que tens al davant són persones que reaccionen, moltes vegades, com no esperes que ho facin. I has d’estar atent a com respondre a aquestes novetats inesperades. L’entusiasme em ve, almenys a mi, quan intento abstreure’m de la voràgine del dia a dia i aconsegueixo un moment de calma per meditar  què faig i amb qui ho faig, i de la sort que tinc que sigui així. Aleshores, en aquesta calma, és quan sento que tot encaixa i té sentit. I és quan carrego les piles de l’entusiasme.

  • Et desanima que els alumnes no entenguin el que els expliques?

Doncs sí. Molt. Els maleïts exàmens, les maleïdes notes i les maleïdes presses. Això d’haver d’avaluar, i a més, això d’haver-ho de fer en un determinat temps, més aviat curt, no ajuda gaire  que cadascú se senti còmode amb el seu ritme d’ aprenentatge i confiat en les seves pròpies capacitats. Allò que deia Kafka que tots els erros humans són fruit de la impaciència, de la interrupció prematura d’un procés ordenat… Les matemàtiques són, a més del món de què et parlava en la resposta a la primera pregunta, també un llenguatge. Un llenguatge propi que té relació, però que és aliè al llenguatge amb el qual ens comuniquem. Un llenguatge que és a la vegada forma i fons; i que descriu el món de les matemàtiques, a la vegada que el crea. I aquest llenguatge, que a més és universal perquè permet que qualsevol persona al món entengui de què estàs parlant si l’utilitzes correctament, si no s’entén gaire bé, si no s’ha après molt bé, pot ser motiu de frustració perquè acaba sent un mur que impedeix que, qui l’empra malament, sàpiga de què està parlant; i, és clar, fer coses que no saps de què van, és frustrant. També les matemàtiques s’han lligat, malauradament, a un concepte que va estar molt de moda, i que per sort cada vegada ho està menys, que és el de la intel·ligència, així, entesa com a un absolut. Crec que en part, a més del que deia abans, també és això, el que passa. Cadascú té el seu propi ritme, els exàmens tallen el propi ritme de cadascú, i moltes vegades el propi llenguatge de les matemàtiques no està ben après i això en dificulta l’ aprenentatge. I a més, per acabar-ho d’adobar, sembla que  si no hi entens  és que no ets gaire intel·ligent, cosa absolutament falsa. Un desastre total que frustra i desanima i que, per descomptat, també em desanima a mi. Tot això depèn dels plans d’estudis i de com s’organitzen les matemàtiques a les escoles, però això ja és una altra història…

  • Què és el més difícil de treballar amb adolescents?

Doncs a mi no em costa gens, així que no sabria dir-te què és el més difícil de treballar amb ells. El més difícil per a mi a l’hora de fer de profe és el mantenir un ritme i una temporització adequats que em permetin acabar el temari dins el termini imposat per a uns exàmens finals, els de selectivitat o els que siguin, i que, a més, aquest ritme no faci que els alumnes es despengin o es desanim. Però aquesta és una dificultat que té a veure més amb com s’organitzen els plans d’estudi i l’accés a la universitat, que no amb el fet de treballar amb adolescents.

  • Què ens aporten les matemàtiques que no ens aporti una altra àrea de coneixement?

Doncs des d’un punt de vista procedimental, ajuden a estructurar un tipus de pensament que té a veure amb el pensament lògic, filosòfic i a vegades científic ( tot i que, com deia abans, les matemàtiques no són una ciència sinó una altra cosa ). Donat un problema, de l’àmbit que sigui, el tipus de pensament matemàtic ajuda a generar eines que et permeten saber destriar quins són els seus elements definitoris i fonamentals per   respondre a les preguntes que se’t puguin plantejar o  a desenvolupar els arguments que es puguin requerir a partir d’aquests elements definitoris i fonamentals. Fan créixer capacitats relacionades amb l’anàlisi de problemes i la síntesi dels seus elements primordials; i també desenvolupen les capacitats que, una vegada analitzats i sintetitzats aquests elements primordials, tenen a veure amb la seva resolució. Des d’un punt de vista més aplicat, i considerant que les matemàtiques són, com deia Galileu, el llenguatge amb  què Déu ha escrit l’Univers ( aquesta és una idea molt mecanicista i potser el pas del temps ens ha ensenyat que això no és ben bé així… però déu n’hi do el que descriuen! ). Les matemàtiques ajuden  les altres ciències, sobretot  la física però també, i cada vegada més,  la biologia,  la medicina…, modelitzant amb eines matemàtiques tot allò que aquestes ciències pretenen descriure. Ajuden a  modelitzar i, de fet, a partir d’aquests models, a anticipar, perquè moltes vegades les matemàtiques prediuen des de la teoria elements de la natura que encara no s’han trobat experimentalment, però que amb el pas del temps i dels experiments, oh misteri, s’acaben trobant.

  • T’agrada el mètode d’ensenyança d’aquesta escola?

No sé si l’escola té un mètode específic. Diria que no, i que cada professor té el seu propi mètode. Cosa que, d’altra banda, a mi em sembla força enriquidor per a l’alumne perquè és el que, a la fi, s’acabarà trobant al món, i no només al món laboral: diversitat de maneres de fer, de viure, de plantejar les coses. El que sí que crec que té l’escola com a caràcter propi és la proximitat amb l’alumne. Aquest és un caràcter que es nota i que la diferencia moltíssim d’altres escoles. Només cal parlar amb els alumnes que venen nous d’altres centres per comprovar-ho. A mi m’agrada molt, que sigui així, perquè facilita que es pugui crear un vincle amb l’alumne que et permet participar en el seu creixement emocional            ( fonamental i principalíssim en el seu creixement com a persona ) i no només en l’intel·lectual. I perquè, a més, fa que el dia a dia sigui més divertit.

  • Quina és la major satisfacció com a professor?

Buf, n’hi ha moltes, de satisfaccions, en la feina de professor. Ensenyar una cosa que t’agrada, estar en contacte amb gent jove ( de la qual aprens moltíssim i que, a més, et revitalitza i et rejoveneix ), participar en un projecte compartit amb la resta de professors       ( un projecte que permanentment està repensant-se i en moviment, i que, per això mateix, t’obliga a estar, constantment alerta ), crear vincles d’amistat amb alguns professors, amb alguns ex-alumnes… Però sobretot, el que més m’agrada d’aquesta feina és que té i dona sentit, així, en un sentit ampli, a una bona part de la meva vida. En aquests moments rars que vivim, amb els problemes que tenim en qüestions d’immigració, de violència masclista, d’atur, d’ecologismes, de política…, en aquests moments en què és tan fàcil mirar cap al món només des de la pantalla del teu ordinador i des d’allà queixar-te còmodament només teclejant quatre coses i ja està, pensant que amb això ja n’hi ha prou, poder aportar el meu petit granet de sorra en la formació d’una gent, vosaltres, que sou el futur i que potser podreu canviar les coses que ara són un problema com els que abans esmentava, és -a més d’engrescador, que ho és i molt-, molt, molt, emocionant.

Eugenia Rey

Anuncios